Ficcions mitològiques III

Quan mor l'home

al so de la música,

els déus inclinen destins.

El mar és en aquest moment la viva

imatge de l'univers,

sobre les espatlles dels gegants.

Parlem sota la llum del sol, jo i tu,

la teva llibertat comença on acaba la de l'altre, et dic.

Els déus són, tenaços.

Maons d'un temple,

que espurnegen constantment,

de les nostres danses.

El qui vorejava els penya-segats,

l'habitar la memòria el lloc exacte

on es veuen els mites que es pleguen als universos.

Quan moris tu, moriran els meus déus

perquè camino pel senderol del litoral

del primer oceà.

La primera Eurínome diu:

Els déus no moren pas, només es transformen,

els déus inclinen totes les balances.

I responem a les preguntes

amb fórmules ben formades

tu i jo, ànima,

Els plecs de l'univers en els mites,

moriran ells també.

La ment humana no pot pas sortir de si mateixa per veure l'univers des de fora.

Els mites, la filosofia i les matemàtiques són intents de fer-ho, cadascú amb les seves eines.

La matemàtica contemporània n'ha ampliat enormement l'abast, però no ha pas eliminat el límit.

Allò que anomenem coneixement de l'univers és, en realitat, coneixement de la interacció

entre l'univers i la nostra ment, mitjançada per llenguatges formals i culturals.

Zetes.

Són els déus plecs, plecs

d'un mar hermafrodita original

que plega la matèria

i a la qual la matèria corba.

Teixir és l'ofici del cosmos.

Teixir onades en l'extensió.

En el destí la flor del temps;

en l'energia del destí l'atracció

de línies que convergeixen.

Com gairebé una flor, botons

de multiplicitats i d'unicitats;

amb l'energia del destí, amb alegria

del camí que em mena a la mort,

al front sempre aquesta flor duré.

Origen i no pas no-res.

Essència, foscor, consciència.

I consciència ciència de déus que neixen en el soroll,

d'un univers diví entre els plecs sagrats del crani,

amalgames de destins sospitats, sospitosos.

Poema, de la meva vida i de la mort que encara m'és aliena,

sempre una còpia de la còpia d'una altra còpia.

Únic i còpia, perquè l'origen porta en si mateix

la seva pròpia matèria replicadora.

Els déus vénen els déus se'n van,

vorejant tots els camps de tots els mars.

Camp, mar i boscos de semblances,

d'homes i dones.

Ells també hauran de tenir

els seus caps, les seves potes,

les seves urpes i les seves goles de gana.

Els déus són els mars dels no-res

i les configuracions;

no-res que són simetries de matèria i antimatèria.

Indefinible substància dansant en l'immens èter.

Eurínome ballant la dansa al ritme de Higgs.

Eurínome inflacionada i seduïda pel primer Bòreas.

Com a fons la foscor, la matèria fosca,

escenari del primer gran amor

la còpula còsmica de la qual neix

Transformació-SU(2) i Llum-U(1),

del primer ou còsmic.

En el destí la flor;

en l'energia del destí

gairebé una flor, botó

d'allò múltiple i allò únic.

Amb l'energia del destí,

amb l'alegria del camí, al front

aquesta flor duré el dia de la meva mort, ànima.

El cristall repeteix; l'àtom funciona.

Si n'hi ha dos n'hi ha tres.

No és pas una part, és una relació.

L'univers és espiral, no circular,

La unitat primordial es desplega en multiplicitat

no ocupa cap lloc, fa una funció.

A l'àtom, cada electró és un òrgan:

hauria de ser hermafrodita.

La nova unitat que integra les forces, la matèria i...

Si n'hi ha un n'hi ha dos.

que integra la seva diferència sense abolir-la.

L'univers és plec.

El cristall és geometria congelada. L'àtom és entitat.

Cada plec obre la possibilitat d'un nou desplegament.

mitjançant el trencament de les simetries.

No és pas a l'espai, habita el camp.

Aquesta multiplicitat es replega en

l'espai temps. Però el procés no s'acaba pas aquí.

Al cristall, cada àtom és una pedra.

Recursiu, substancialitat.

Si no, no és pas l'univers.

Noves totalitats mitjançant la unificació.

Cada nivell és un plec de l'anterior,

si n'hi ha dos n'hi ha tres.

Després de les grans potències Gravetat, i inflació,

van néixer totes les coses i al planeta Terra hi hagué

vida i sobrevingué l'home i la dona.

Alguns diuen que la dona va néixer de l'home, però això senzillament no és pas veritat.

Les dones i els homes saben del dolor.

I en els esperits dels homes i dones habiten els déus del destí.

I aquests són:

Confinament SU(3)

Transformació SU(2)

Lluminositat U(1)

Identitat

Cohesió

Relació

Foscor

Ànima //Aprenentatge, Error, GelosiaEnveja, Ànsia, Obstinació, Plaer, Dolor//

Logos

El penúltim gran plec va ser el dolor

abans del logos i després de l'ànima.

L'home no és pas el sol.

És la flor tardana del cosmos.

I el logos no és pas la llum del començament.

És l'aroma del final.

Amb l'ànima també van venir

l'estupidesa, la gelosia, l'enveja,

el crim, la ignorància;

tota la legió de déus foscos

que impedeixen a l'ànima accedir

al següent plec, al superhome,

que serà qui vencerà la màquina.

En el destí la flor;

en l'energia del destí

gairebé una flor, botó

d'allò múltiple i allò únic.

Amb l'energia del destí,

amb l'alegria del camí, al front

aquesta flor duré el dia de la meva mort, ànima.

Qui va bressar la dansa d'Eurínome?

Gravetat hermafrodita que

conté al seu ventre l'expansió

que la fa ballar en el seu batec

d'espai i temps.

Ou autofecundat.

Cargol.

Eurínome la Deessa Mare,

naixent i morint de

les seves mateixes substàncies etèries.

Teixint vels i creant plecs,

que som tu i jo, ànima.

Els mars de camps són això:

Foc: energia, fluctuació, canvi.

Sempre viu: no s'està mai quiet, sempre hi ha activitat.

Segons mesura: les lleis físiques, les simetries, els acoblaments.

Ajustos a Heràclit.